Amors Virtuals

Pareix que ara està de moda allò de l’amor virtual. On queden els passeigs per la platja quan cau la tarda? On queda allò d’agafar-se de la mà i anar junts a cap lloc? Estic segur que si parlem de menjar virtual o d’un bany virtual, la gent pensaria que estem boigs. I no és per a menys. Tant el menjar, els banys com l’amor han de ser reals. Això de l’amor virtual pot ser que estiga de moda i que siga molt modern i tot això, però mai pot estar a l’altura de l’amor clàssic o tradicional. I no és que jo siga un radical conservador que estiga en contra de les noves tecnologies. El que pense és que això d’Internet està molt bé per conéixer gent, però per a conéixer gent, també pots anar a una festa, a la universitat i fins i tot a missa. Quan parles amb una persona a través del xat, es molt difícil conéixer-la de veres. No dic que siga impossible, però és més fàcil conèixer a una persona quan parles amb ella cara a cara i pots veure els seus ulls i la seua boca mentre mou els llavis i parla amb tu. No m’imagine un amor d’aquells que s’anomenen de primera vista per un xat. De què pots enamorar-te? Del tipus de lletra que té? Del color o dels icones gestuals que utilitza amb tu quan parla en el messenger?
I es veritat que molta gent es coneix per Internet i que després es casen. He de reconéixer que per a conéixer gent, això d’Internet està molt bé, però no més bé que altres coses. Abans no hi havia Internet, i molta gent es coneixia a través de correu postal. Supose que molts de vosaltres recorda la cançó de Sergio Dalma que s’anomena Galilea. Galilea era l’amiga per via postal. Jo veig més romàntic açò que no Internet. Perquè per Internet, no pot conèixer com és la lletra de l’altra persona.
Mentre puga amar de forma real, no amaré de manera virtual.

Luis José Blas Moreno Garrido